El bàsquet femení a Palestina

Betlem i Ramal·lah són dues ciutats de Cisjordània separades per 40 quilòmetres de carretera que, per dir-ho suaument, no és la més recomanable i segura del món, travessant una de les regions més castigades després de molts anys d’ocupació militar i aconteixements violents de tota mena. Per anar d’una ciutat a l’altra s’han de travessar diverses poblacions palestines, a més de l’asentament de colons jueus de Ma’ale Adumin i centenars dels inevitables “check points”. Hi ha controls militars, torres de vigilància, tanques metàl·liques i un mur de formigó instal·lat l’any 2004 per el govern israelià, que separa els carrils per a israelians dels que són per a palestins. Fins i tot les matrícules d’uns i d’altres són de diferents colors per controlar-los totalment.


Han passat deu anys des dels fets que vos narrarem a continuació, però la situació sembla no haver millorat gaire i prop de dos milions de persones a Cisjordània i un altre milió i mig a la Franja de Gaza viuen gairebé engabiades. Un mur de gairebé 700 quilòmetres, denunciat per nombrosos organismes internacionals, asfixia els pobles i famílies palestines, que viuen a una gegantina presó.


Però aquí estam per contar històries de bàsquet, així que vos parlarem de Tamara Awartani i Nour Nabulsi, dues jugadores de bàsquet de l’equip Sereiht Ramala, que feien nombroses vegades aquest trajecte per a poder entrenar. Si a aquesta dificultat per moure’s i afegim el recolçament gairebé inexistent, vos podeu imaginar el nivell de desenvolupament del bàsquet, i per extensió, de tot l’esport femení a Palestina.


Foto: Tamara Awartani ( https://www.facebook.com/tamara.awartani/ )


Les jugadores es veien obligades a llevar-se molt d’hora per a poder anar a entrenar o jugar, ja que podien tardar fins a 5 hores en fer el trajecte i creuar varis “check points” arribant molt cansades i dificultant tenir un rendiment adeqüat.


La lliga masculina no està gaire millor, el simple fet d’aconseguir que els esdeveniments esportius es realitzin és tot un aconteixement. Massa vegades les autoritats israelianes han impedit que es disputin partits o finals entre equips de Cisjordània o la Franja de Gaza.


Entrenar o jugar a Palestina, on és molt difícil simplement visitar uns familiars o amics, és extremadament complicat, i encara molt més per a les dones, que han vist com els anys de conflicte violent han conduït, com tristament passa gairebé sempre, en una important regressió dels seus drets i de la possibilitat de defensar-los. Per tant Tamara Awartani i Nour Nabulsi, practicant el bàsquet, lluitaven per un món millor per a les dones.


Tamara és una de les persones més conegudes del bàsquet palestí. Va començar a jugar a l’adolescència, amb un entrenador nordamericà. Va jugar varis anys a Jordània i arribà a jugar a la selecció nacional d’aquest pais i té experiència com a jugadora professional. Anys després organitza tornejos i campus per a la joventut tant a Palestina com a altres països àrabs i a Turquia.


Nour va començar a jugar quan tenia dotze anys i ben aviat va ser considerada una promesa del bàsquet femení.


L’any 2010 la selecció palestina de bàsquet femení va visitar Madrid per disputar un partit amistòs contra l’equip sènior femení de l’Estudiantes de Lliga 2, en un partit que era el primer que la Federació Palestina de Bàsquet disputava a Europa des de la seva fundació feia més de 40 anys. D’aquella selecció en formaven part Tamara Awartani i Nour Nabulsi, i el periodista Jacobo Ribero va aprofitar aquesta oportunitat per recollir els seus testimonis. Unes 2.000 persones s’acostaren al pavelló Antonio Magariños de Madrid, tant aficionats al bàsquet com defensors dels drets humans.


"M'estimo aquest esport, però hi ha coses amb què ja no puc seguir. Et passes un any sencer entrenant-te a Palestina per jugar un competició en què només es disputen tres partits", va explicar la jugadora Tamara Awartani al periodista Mariano Galindo. Tot i disposar de passaport alemany, la base va recordar els seus problemes de mobilitat: "He arribat a trigar 12 hores a fer trajectes que tan sols necessitarien 40 minuts". "Els palestins no només sabem tirar pedres", va dir i repetir l'esportista, exigint el seu dret a fer vida normal en un context gens quotidià de bombardejos i atacs diversos.


L'Asefa Estudiantes va completar l'experiència enviant el seu equip masculí sub-21 a jugar contra l'Ibdaa Center, un equip creat al camp de refugiats de Dheixeh, i contra una improvisada selecció de jugadors de Cisjordània. El club va aprofitar el viatge per portar pilotes de bàsquet, xarxes i material esportiu, uns objectes que no són menjar ni solucionen conflictes, però que ajuden a recuperar el somriure durant uns segons. Abans que torni a sonar l'alarma antiaèria.


Fonts:

- EL RITMO DE LA CANCHA. Historias del mundo alrededor del baloncesto. Jacobo Ribero.

Editorial Clave Intelectual.

https://www.movistarestudiantes.com/prensa/noticias/tamara-awartani-los-palestinos-no-solo-tiramos-piedras/

https://www.palestinalibre.org/articulo.php?a=26864

https://www.ara.cat/esports/carretera-que-separa-Betlem-Ramallah_0_817718254.html