LLUITA POLÍTICA I ESPORT, EL CAS DE TONI SMITH


L’assassinat racista de George Floyd, un ex-jugador de futbol americà negre a mans d’un policia blanc que ja el tenia immobilitzat i enmanillat a terra, ha mobilitzat nombrosos jugadors de la NBA que s’han sumat a les manifestacions o emès comunicats, i també ha provocat un allau d’aldarulls que ens deixen unes imatges que semblen sortides de películes o documentals històrics i que posen de manifest la persistència, i pot ser fins i tot un rebrot, del racisme als Estats Units i a molts altres països. El racisme i la xenofòbia tornen a donar vots, i això és molt preocupant.


Les manifestacions i mostres de compromís de jugadors de la NBA ténen relevància i exposició mediàtica, però moltes vegades hi ha persones desconegudes, que s’exposen en la reivindacació de drets des de posicions molt més febles, com és el cas de Toni Smith a principis dels anys 2000, una jugadora (i capitana de l’equip) de la progressista Universitat de Manhattanville, un dels equips més fluixos de la Divisió III de la NCAA de l’Estat de Nova York, que l’any 2003 adquirí relevància per la seva actitut crítica i reivindicativa.


Al llarg de tota la temporada, Toni Smith havia pres la decisió de donar l’esquena a la bandera i mirar a terra en forma de protesta cada vegada que sonava l’himne, una tradició que es repeteix a tots i cada un dels esdeveniments esportius del pais des de que en temps de la II Guerra Mundial així ho decidís el per aquells moments president Franklin Delano Rosevelt, per donar una empemta al sentiment nacional. Un comportament, el de Toni Smith que tampoc no havia tengut cap repercussió ni li havia generat gaire problemes donada la baixa asistència d’espectadors als partits del seu equip.


Però l’11 de febrer de 2003 la situació va patir un gir important. Toni Smith i el seu equip jugaven com a visitants al petit pavelló de l’Acadèmia Militar de la Marina Mercant a Kings Point (Nova York). El pavelló, cosa que no passava mai, estava ple a vessar d’estudiants, perfectament uniformats, que havien de sortir en la seva primera missió embriagats de sentit patriòtic.


Aquell dia els futurs guardacostes de l’exèrcit americà, en un ambient d’exaltació nacional, no estaven disposats a permetre un comportament així, i tot just acabar de sonar les darreres notes de The Star-Spangled Banner -l’himne americà- començaren a escridassar Toni Smith “veste’n del nostre pais" i no pararen de fer-ho al llarg de tot el partit. I aquí començà el seu calvari.


Al partit següent, a la pista de Mount St. Mary College, un col·legi catòlic conservador i elitista, la situació encara va ser pitjor, i així continuà la cosa al llarg de tota la temporada.


El seu gest cada cop aixecava més rebombori, i ho feia en un moment especialment delicat, dies abans de l’inici de la guerra d’Irak i amb el president George W. Bush prenent decisions legislatives i militars al voltant de la seguretat nacional que s’havien encomanat a la població nordamericana, encara consternada per els atemptats de l’11-S, i que acabaren materialitzant-se en la Llei Patriòtica, que restringia greument les llibertats i garanties constitucionals i que va ser durament criticada per nombroses organitzacions de drets humans.


En aquest contexte, el gest de Toni Smith esdenvigué un vertader escàndol que la va afectar a ella, a l’equip i, fins i tot, a la Universitat. A pesar de tot, Toni Smith, que en aquells moments tenia 21 anys, filla de mare jueva i pare afroamericà, amb avantpassats cherokees, que havia estudiat a la Spanish Harlem amb una població majoritàriament hispana i afromaericana i on no s’escoltava l’himne ni es resava es va mantenir ferma en la seva postura.


Quan es va pretendre vincular el seu gest amb la guerra d’Irak, Toni Smith es va veure obligada, per primera vegada, a fer una declaració escrita defensant la seva postura: “Des de fa temps, les desigualtats que es troben insertes en el sistea americà me provoquen rebuig. A mesura que són cada cop pitjors i que queda clar que entre les prioritats del govern no està millorar la qualitat de vida dels seus habitants, si no més aviat ampliar el seu poder, no puc -en consciència- saludar la bandera”.


El director de la universitat, Richard Berman, que en la seva època d’estudiant els anys seixanta s’havia manifestat contra la guerra de Vietnam, la va recolçar públicament en una entrevista al diari The Journal News: “Li vaig dir a Toni Smith que el que està fent és valent i difícil, i que en aquesta comunitat es respecten les opinions; si hi estic o no d’acord, és irrelevant”.


Però tot i els esforços de l’entrenador Shawn Lincoln per acabar amb les tensions dins el vestidor i establir un pacte de silenci, la cosa va anar massa lluny i el vestidor s’acabà trencant. El tema havia crescut com una bolla de neu, acaparant titulars de premsa, hi havia moltes pressions dins la pròpia universitat, i els partits a pista contrària es convertien automàticament en actes de rebuig contra Toni Smith, que fins i tot arribà a patir amenaces de mort al seu correu.


A un partit Jerry Kiley, un veterà de la guerra de Vietnam, va saltar enmig de la pista durant el partit per plantar-se amb la bandera davant Toni Smith i insutar-la.


Al voltant de la situació es va generar un vertader debat públic envers la conveniència de relacionar polítca amb esport. En una entrevista amb el periodista Dave Zirin, i passat ja un any dels fets Toni Smith opinava al respecte: “durant la Segona Guerra Mundial, quan els Estats Units decidiren que haviem de demostrar la nostra superioritat enfront d’altres paisos, es va decidir que l’himne nacional havia de sonar antes de tots els esdeveniments esportius, i quan així ho varen fer fou precisament per posar la política ben al centre de l’esport. La pregunta no és perquè optar per donar-li l’esquena a la bandera si no perquè hem de fer això als partits de bàsquet?”.


Per Toni Smith la cosa no hauria anat a més si el seu gest s’hagués produit antes de l’11-S: “quan això fa succeir, la gent del pais va tenir una gran oportunitat d’unir-se i de transformar un fet terrible en una cosa bona. Perà va passar ben al contrari: ens manipularen i encara que molts no se’n adonassin, ens ompliren d’odi i d’intolerància”.


https://www.burnitalldownpod.com/episodes/hot-take-interview-w-toni-smith-thompson-on-athletic-activism-and-her-2003-protest


https://www.chicagotribune.com/news/ct-xpm-2003-03-03-0303030204-story.html


http://www.sportsbabel.net/2003/03/toni-smith.htm


http://www.claveintelectual.com/titulos/el-ritmo-de-la-cancha/

© 2016 Club Bàsquet Santa Maria.

Creat amb Wix per Servicios Gráficos Estarellas SL